Els hispanoamericans són també llatins

Uns dies fa, vaig creuar amb un article d’Álvaro del Castaño Villanueva, un economista i escriptor, sobre l’ús erroni del la paraula llatí per referir als països, els quals tenen l’espanyol com llengua comú. Per el, no deu utilitzar les paraules llatí i les seves derivacions, perquè els proponents de la dita paraula són al servei de la llegenda negra espanyola. No obstant, malgrat que hagi expressat així, els seus arguments que les donen suport no tenen substancia ni tampoc rigor acadèmic per dir que l’ús sigui erroni. Per aquesta raó, amb l’esperit de la integritat, haig decidit escriure unes refutacions davant els seus arguments.

ARGUMENT I

“… los «latinos» son solamente los nacidos en el Lacio, o aquellos que tienen un dominio absoluto del latín. Una persona nacida en Hispanoamérica no tiene nada de latina. De la misma manera que un español tampoco tiene nada de latín.” (Castaño Villanueva, 2022)

REFUTACIÓ:

La paraula llatí ve de la tribu antiga que era el nucli de la cultura i societat romana anomenada LATIUM o Laci en nostre roman paladino. El escriptor ha senyalat que no té res de ‘llatina’, aquest argument no té sentit, ja que la llengua que estem en utilitzat ve de la llengua llatina. El sistema lingüístic espanyol és el fruito de l’evolució de llatí parlat a la península ibèrica uns segles fa. En quan al nom del gentilici hispano, també ve de llatí HISPANUS.

És cert que les colònies hispanes a l’América tenen molta influença espanyola, però dir que la cultura colonitzadora, en aquest cas, l’espanyola o hispana, no té que veure amb el llatí és erroni màxima, ja que el sistema lingüístic és un derivat de llatí i també la pràctica majoritària de catolicisme roman va venir del mon de l’Antiga Roma. En realitat, si no fos per Alfonso X, seguiríem en anomenant aquesta llengua com roman paladino o llatí vulgar.

ARGUMENT II:

“…el término «América Latina» nace en París en el XIX para defender los objetivos imperialistas de la Francia de Napoleón III en relación a sus colonias, amparando su expansionismo político.” (Castaño Villanueva, 2022)

REFUTACIÓ:

El escriptor probablement ha utilitzat l’estudi de John Leddy Phelam, qui explica el panlatinisme. Segon Phelam, el primer proponent de panlatanisme ve de l’economista, Michel Chevalier (1806–1879) per referir-se als països americans, als quals les seves llengües son derivades de llatí, però Chevalier no es referia solament a aquests països americans, sinó també als països europeus.

“La unidad de Europa latina depende del origen latino común de las lenguas de Francia, Bélgica, España y Portugal. El catolicismo romano es la tradición común que ha solidificado esta unidad lingüística, como el protestantismo ha cementado la alianza de los anglosajones fundada en el origen racial común”. (Phelam, Pan-latinism, French Intervention in Mexico, 1968, p.281).

Per altra part, l’historiador Arturo Ardao ha postulat que la paraula América llatina i el concep de una unió llatina té la seva al·lusió molt més davant que la de Chevalier. Dit concep va ésser utilitzat primer per el periodista e intel·lectual José María Torres Calcedo i va ésser utilitzar per oposar a l’imperialisme estatunidenc.

“Tan pronto hubo puesto en circulación el nombre “América Latina”, pasó rápidamente a entender la unión continental e hizo campaña para que así fuera entendida- como “Unión Latinoamericana”. Es éste, sin duda, el aspecto más saliente de su larga prédica latinoamericanista, ya que no el único, desde que tuvo tantas otras manifestaciones políticas, históricas, literarias y culturales. El espíritu de resistencia a los avances norteamericanos había sido decisivo en la inspiración que tuvo de aquel nuevo nombre para el continente; inseparable de ese mismo espíritu de resistencia se volvió para él la tradicional concepción unionista que tenía en Bolívar su símbolo mayor. Natural fue, pues, que “Latinoamericana” empezara a llamar a la deseada Unión, hasta llegar a hacer con ese término su insistente caracterización sistemática.” (Ardao, Génesis de la idea y el nombre de América latina, 1980, pp.100–101).

ARGUMENT III

“En conclusión, después de leer esto, cualquier español o hispanoamericano (le guste o no España) debería rechazar la utilización de esta palabreja («latino» o «latinoamericano»), pues es incorrecto, y atufa a imperialismo y manipulación.” (Castaño Villanueva, 2022)

REFUTACIÓ:

L’argument que sigui incorrecte no té substancia, ja que el mateix autor solament ha citat l’origen francès de la paraula i ha ignorat per complet a José María Torres Calcedo, qui, com ha indicat Ardao, va utilitzar el concep d’América llatina per oposar a l’imperialisme estatunidenc.

Per finir el tema, l’autor es ha conduit per la llegenda negra espanyola, en ignorant per complet altres fonts i altres dialèctiques. Endemés, es ha simplificat un concep sumament complex sense fondament ni estudi tant històric com filològic. Apart, és irònic que el es ha expressat com antiimperialista, però amb la posició de ‘Hispanitat’ que té, l’escriptor és proponent de l’imperialisme i colonialisme. Per aquesta mateix raó, amb les refutacions oferides, la conclusió que podem arribar és que els hispanoamericans e hispans son també llatins.

BIBLIOGRAFÍA

Ardao, A., Genésis de la idea e idea de América Latina, Caracas: Centro de Estudios Latinoamericanos Rómulo Gallegos, 1980.

Castaño Villanueva, A., “Hispanos somos; latinos, nunca,” The Objective (May 2022), https://theobjective.com/elsubjetivo/opinion/2022-05-16/hispanos-latinos/?fbclid=IwAR0QDovrp8sn27MwzioWJG5IWd-L690f82ms6UK94GFdxH3n-_Whu_bb6X4

Leddy Phelan, J., “Pan-latinism, French intervention in Mexico”, Instituto de investigaciones históricas, UNAM.